¿I si els que han triat anar-se’n tingueren
raó? Nosaltres, els europeus, volem encara formar una unió on cadascú haja
cedit una part de la sobirania per tal de crear un ens superior, una mena de
súper estat, amb govern, moneda i lleis comunes, però, ¿és tan dolent que una
part de la ciutadania europea no ho desitge? ¿Per què és tan dramàtic això?
Sabem, o sospitem almenys, que la classe
obrera britànica s’ha vist trasbalsada per l’arribada de ciutadans dels països
de l’est (polonesos, búlgars i romanesos, majorment) i que això no els fa
gràcia perquè minva l’oferta del jocs de treball i pressiona els salaris a la
baixa. Per tot arreu, llevat d’aquelles àrees geogràfiques on no falta el
treball, els anglesos han votat majoritàriament en contra que les coses continuen com fins ara. No se’ls
preguntava això, però ells han contestat que Anglaterra és per als anglesos i
que, a tot estirar, si han de conviure amb estrangers, no serà mai més possible
que aquestos tinguen els mateixos drets que els locals.
El cas de Londres és paradigmàtic. Una ciutat
que ofereix oportunitats de treball només a canvi de no viure bé, de compartir
cases, de pagar títols de transport caríssims i de fer possible que els humils
propietaris de les cases llogades puguen dur una viure a cor que vols a Espanya,
sense anar més lluny, amb un tenor de vida més modest, però sense treballar,
amb els serveis mèdics gratuïts i una vida molt més tranquil·la que a la
metròpoli. Els treballadors que van a Londres es creen una il·lusió de vida
intensa perquè la ciutat té molta vida social, però, generalment, d’ eixa
esponerosa llibertat de canviar de feina quan a ú li rote no poden gaudir-ne
les famílies angleses, precisament pel preu de l’habitatge. Han de conformar-se
a habitar zones menys atractives des del punt de vista de la feina, però més
econòmiques. Que vinguen de fora a llevar-los les cases que destina l’ajuda
social no els fa gens de gràcia.
No fa molt, era normal veure parelletes d’anglesos
quasi adolescents que ja tenien família i que venien de vacances a l’hotel,
però avui en dia, és més normal veure totes eixes colles de brètols fadrins que
vénen a beure i alguna coseta més com si el món fóra a acabar-se l’endemà. Per
alguna raó les ajudes a les famílies no són ja prou atractives per a formar
casar-se i tindre fills abans de complir-ne trenta. Això és una novetat.
La gent gran això no ho accepta. Pensen que
tots haurien de tindre l’ocasió de crear la seua pròpia llar, amb dona i
marrecs, sense que cap família polonesa vinguera a treure’ls les subvencions i
les cases de l’estat (o el housing benefit).
Els britànics han dit prou, però, contra la voluntat
d’irlandesos i escocesos; aquí tenim altra pel·lícula de suspens de les que no
albirarem el final mentre no quede clar com i quan triguen en anar-se’n
definitivament de les institucions europees.
Com que la UE sembla una mena de ceba amb
moltes capes, i dona la impressió d’anar a inventar-se moltes més, la meua
predicció és que les institucions europees crearan una solució ad hoc que parega que ho canvia tot sense
que res canvie de debò i això, benvolgut e improbable seguidor del blog de
Gilberta Swann, és mullar-se de veres. Una nova capa de ceba ens llevarà els
plors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada