No tinc molt clar què significa això de les classes
mitjanes. Sempre havia pensant que es tractava de famílies que vivien de
professions liberals, com ara metges i advocats. També els botiguers que
comptaven amb un bon grapat d’empleats o els agricultors amb bona cosa de
terres i collites es consideraven d’eixa estofa. Això era abans. Ara no. Molt
sovint sent allò de ‘treballadors de classe mitjana’, que crec que vol dir que són treballadors
per compte d'altri que arriben a fi de mes. El
concepte de classe mitjana sol vindre a col·lació per explicar les
conseqüències negatives de la crisi sobre l’estructura social, encara que a mi
sempre m’ha paregut que tindre un sou de mil euros i una hipoteca que pagar és senyal
d’estar en perill d’exclusió social. Fer vacances és també senyal de pertinença
a aquesta fràgil classe social. S’acosta el pont de la Puríssima i estem totes tremolant
pensant en l’onada gegant de turistes domèstics que ens caurà sobre. M’imagine
que jo sóc la primera que quan vaig a un establiment vull que em reconeguen. El
reconeixement d’eixa diferència amb les classes immediatament més baixes és el
tret distintiu de la nostra classe mitjana, i clar, com que la diferència és
mínima, hem de reclamar a muntó per obtindre el feedback desitjat. A Brasil,
segons diuen, és encara pitjor. Després de la incorporació en fals de desenes de milions de pobres a les
classes mitjanes, al país li ha arribat la seua pròpia Gran Recessió.
Nosaltres continuem on estàvem. La inflació s'enquista a la zona 0% i obliga Draghi a ampliar
estímuls. És a dir, a donar-li a la maquineta de fer diners. Mentre hi
hagen llits que fer i cambres que agençar continuaré arribant on deia aquella cançó
de Lucio Battisti : al 21 del mese i
nostri soldi erano già finiti.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada