Sorpasso en orris

Gilberta, analista política

Els espanyols han votat amb la por de les conseqüències del Brèxit . El terratrèmol que va sacsejar la borsa mundial s’ha traslladat a la fruiteria d’Andorra, fent pujar el preu de l’aigua, malgrat la fallida de l’empresa Eden a causa de la contaminació per femta, i fent abaixar el preu de les fruites i verdures que fins fa dos dies tenien una previsió de compra molt superior. Un barco carregat d’albergínies ha hagut de girar per on venia i descarregar en alta mar, perquè la verdura s’ha fet malbé. La por  s’ escampat  per tota la geografia espanyola i el Partit Popular n’ha resultat el beneficiari  del pànic ciutadà que el desgovern puga empitjorar les previsions de creixement i la creació dels llocs de treball la precarietat dels quals critiquen.

Als indecisos, que recordem, a l’ inici de campanya representaven més d’un 20%, els ha bastat que l’ esdevenidor pareguera,  de sobte, un túnel sense eixida per a capgirar les enquestes i fer de Rajoy un nou heroi del seny i la moderació.

La desfeta de l’esquerra és esborronadora. La coalició de Pablo Iglesias i Alberto Garzón salva els mobles, encara que pensava fer-se una casa nova i tot, mentre que Pedro Sànchez, malgrat haver perdut alguns diputats, sempre pot retreure a Susana Diaz que ella tampoc ha guanyat res, ans bé, s’ha deixat algun escó pel camí i que de desembarcar a Madrid i traure comptes millor pot anar oblidant-se, perquè no paga la pena rendir-los a una perdedora.

No tot està com estava. Rajoy ha guanyat i és a ell a qui pertoca formar govern. Ja sabeu el que ve ara: retallades i pujades d’impostos.

El Brèxit i la teoria de les capes de la ceba

¿I si els que han triat anar-se’n tingueren raó? Nosaltres, els europeus, volem encara formar una unió on cadascú haja cedit una part de la sobirania per tal de crear un ens superior, una mena de súper estat, amb govern, moneda i lleis comunes, però, ¿és tan dolent que una part de la ciutadania europea no ho desitge? ¿Per què és tan dramàtic això?

Sabem, o sospitem almenys, que la classe obrera britànica s’ha vist trasbalsada per l’arribada de ciutadans dels països de l’est (polonesos, búlgars i romanesos, majorment) i que això no els fa gràcia perquè minva l’oferta del jocs de treball i pressiona els salaris a la baixa. Per tot arreu, llevat d’aquelles àrees geogràfiques on no falta el treball, els anglesos han votat majoritàriament en contra  que les coses continuen com fins ara. No se’ls preguntava això, però ells han contestat que Anglaterra és per als anglesos i que, a tot estirar, si han de conviure amb estrangers, no serà mai més possible que aquestos tinguen els mateixos drets que els locals.

El cas de Londres és paradigmàtic. Una ciutat que ofereix oportunitats de treball només a canvi de no viure bé, de compartir cases, de pagar títols de transport caríssims i de fer possible que els humils propietaris de les cases llogades puguen dur una viure a cor que vols a Espanya, sense anar més lluny, amb un tenor de vida més modest, però sense treballar, amb els serveis mèdics gratuïts i una vida molt més tranquil·la que a la metròpoli. Els treballadors que van a Londres es creen una il·lusió de vida intensa perquè la ciutat té molta vida social, però, generalment, d’ eixa esponerosa llibertat de canviar de feina quan a ú li rote no poden gaudir-ne les famílies angleses, precisament pel preu de l’habitatge. Han de conformar-se a habitar zones menys atractives des del punt de vista de la feina, però més econòmiques. Que vinguen de fora a llevar-los les cases que destina l’ajuda social no els fa gens de gràcia.

No fa molt, era normal veure parelletes d’anglesos quasi adolescents que ja tenien família i que venien de vacances a l’hotel, però avui en dia, és més normal veure totes eixes colles de brètols fadrins que vénen a beure i alguna coseta més com si el món fóra a acabar-se l’endemà. Per alguna raó les ajudes a les famílies no són ja prou atractives per a formar casar-se i tindre fills abans de complir-ne trenta. Això és una novetat.

La gent gran això no ho accepta. Pensen que tots haurien de tindre l’ocasió de crear la seua pròpia llar, amb dona i marrecs, sense que cap família polonesa vinguera a treure’ls les subvencions i les cases de l’estat (o el housing benefit).

Els britànics han dit prou, però, contra la voluntat d’irlandesos i escocesos; aquí tenim altra pel·lícula de suspens de les que no albirarem el final mentre no quede clar com i quan triguen en anar-se’n definitivament de les institucions europees.

Com que la UE sembla una mena de ceba amb moltes capes, i dona la impressió d’anar a inventar-se moltes més, la meua predicció és que les institucions europees crearan una solució ad hoc que parega que ho canvia tot   sense que res canvie de debò i això, benvolgut e improbable seguidor del blog de Gilberta Swann, és mullar-se de veres. Una nova capa de ceba ens llevarà els plors.

Nosaltres, les Kellys

Estem a prop de la data del vuit de març, dia de la dona treballadora, i totes les Kellys (veure enllàs) de l’hotel estem convidades pel director a un àpat on no faltarà el discurs de reconeixement del paper de la dona treballadora en la nostra societat. Això serà compatible amb una càrrega de treball molt semblant a la d’un dia qualsevol. Les cambreres de pis del sector hoteler netegem una mitjana de 18 a 24 habitacions al dia, encara que en molts hotels el nombre d’estatges és superior. Ens encarreguem igualment de les zones nobles i les àrees comunes que utilitzen els hostes. Fer les eixides és encara més feixuc i la tendència recent a fer les estades mes curtes implica una freqüència major de les eixides i una càrrega de treball extra.

Afortunadament, al nostre centre de treball, la feina de les Kellys no està externalitzada, encara que la direcció ho podria fer i seria legal, perquè el mateix govern que ha aprovat el conveni col·lectiu d’hostaleria ha aprovat el conveni col·lectiu d’Adecco Outsorcing SAU, el qual estipula que els treballadors que desenvolupen “operacions de neteja” (que inclou dins del “Grup professional 1”) percebran 9.260 € / any, una xifra molt inferior a la del conveni provincial vigent.

Enguany, coincidint amb l’efemèride feminista hem conegut l’assassinat de l’activista indígena Berta Cáceres, que va desencadenar ahir una onada de protestes arreu de tot Hondures, tot i les promeses del president, Juan Orlando Hernández, que es perseguirà i es castigarà els autors del crim. Cáceres, de 45 anys, va ser assassinada a sa casa a la ciutat de La Esperanza per dos homes armats, en un dels països on més homicidis es registren al món. L’activista era coneguda per haver-se enfrontat al Banc Mundial i a l’empresa estatal xinesa Sinohydro per tal d’aturar la construcció d’una presa hidroelèctrica al riu Gualcarque, que el poble lenca considera un lloc sant, crucial per a la seua subsistència. La seua lluita es va fer més visible quan l’any 2006 es va iniciar la batalla pacífica contra el projecte de la presa. Després d’anys de lluita el projecte va quedar aturat i, finalment, suspès. A més, l’activista també va encapçalar les protestes contra el cop d’estat del 2009 contra l’aleshores president hondureny, Manuel Zelaya. L’activista, amenaçada de mort, tenia protecció policial però el govern va assegurar que ella mateixa havia demanat que li la retiraren, tot i que les ONG ho van desmentir i van culpabilitzar el govern hondureny de la mort de Berta Cáceres. Les dones estem desprotegides contra aquest tipus de violència.

Per cert, l’acord a què havien arribat Sánchez i Rivera ¿Intentava si més no acabar amb aquesta duplicitat de convenis per un mateix lloc de treball o, tot el contrari, la consagrava? Jo no vaig sentir cap comentari al respecte, però precisament eixos silencis sobre l’abaratiment encobert de salaris és el que més em feia por de la història d’amor entre els líders dels partits que més riscos corren en cas de noves eleccions.

 Us deixe amb uns enllaços que expliquen què és això de les Kellys, una organització liderada per Loli Carretero, de Lloret de mar.

http://blogs.elpais.com/alterconsumismo/2014/07/las-que-limpian-los-hoteles.html

Las que limpian los hoteles - Blogs de EL PAÍS blogs.elpais.com En los relatos sobre su trabajo las camareras de piso se quejan sobre todo de lacarga de trabajo que soportan. Limpian de 18 a 24 habitaciones al día, aunque cuentan ...

http://rel-uita.org/index.php/es

Conciliació laboral

Des de fa uns dies tenim una governanta molt moderna, que ha accedit al càrrec mitjançant un procés de promoció interna i que a diferència de l’anterior, feliçment jubilada, ha estudiat turisme, parla anglès i té unes habilitats ofimàtiques prou desenvolupades. Amb un to amable, s’ha dedicat des de primera hora a fer-nos entrevistes per tal de polsar els anhels de la plantilla de cambreres. Assegudes com a les entrevistes d’Ana Pastor, amb una tauleta pel mig on ens havien servit te amb galetes en safata de plàstic, la nova governanta s’interessava pel meu futur. Em va preguntar si tenia ‘mobilitat geogràfica’. Per la mobilitat funcional no calia preguntar, perquè està prou demostrat que allà on ens demanen anar hi anem sense remugar. Com sóc una dona molt valenta, li vaig explicar que, encara que no entrava en els meus plans, canviar de població era una cosa que no rebutjaria completament. Em va felicitar, emocionada, i va afegir  ‘que no entenia eixa classe de persones que romanen al mateix centre de treball, a la mateixa població, tota la vida’. Era tant con dir-me que no entenia com hi ha persones que volen tindre família,casar-se,  comprar un habitatge, dur els fills a la mateixa escola, donar-los un ambient estable on puguen tindre uns amics i unes relacions duradores, veure’ls anar a la universitat i haver-los de llançar de casa perquè es busquen la vida, quan ja ben grans abusen dels pares. La governanta no entén que puguen haver persones que es dediquen a netejar sempre les mateixes instal·lacions. Com si anar de rodamóns, llogant pisos ací i allà, buscar col·legi als marrecs i adaptar-se a la duresa de nous matalassos fos l’hòstia. La governanta és, sens dubte, una xica molt eixerida que s’estima més el dubtós urc de triomfar dins el món empresarial que tenir una xarxa estable de relacions socials. Ja se sap que les dones conciliem la vida professional amb la personal a còpia de treballar tot el dia i que els homes no sempre ens fan costat amb les tasques domèstiques, però les persones que encara creiem a la família hauríem de tenir la possibilitat d’ésser promocionades sense renunciar al nostre estil de vida.

A la recerca dels 62

¿Heu sentit? Segons Oxfam Intermón, 62 persones concentren tanta riquesa com la meitat més pobra del planeta, tot i la reducció de la pobresa extrema. La Paqui, ara que no pot sentir-me, és de les que trauria el Stradivarius del rebost si en trobara un d’eixos 62, encara que no siga gens probable trobar-se’l pels topants. La meitat més desfavorida del planeta són al voltant de 3.600 milions de persones ¿En formem part d’eixa massa algú de nosaltres? El que segurament podríem trobar a Davos és alguna de les persones del selecte estol de 62. És molt possible que eixa patuleia sàpiga quanta desigualtat pot suportar el nostre sistema sense trencar-se.

Segons la vident búlgara que va endevinar els atemptats de les torres bessones, el comunisme tornarà a Europa a les acaballes del nostre segle. Del món, el comunisme no se n’ha anat mai, vist el que passa a la Xina, governada per un partit comunista amb qui ningú vol ficar-se. Això em recorda el dia que, bo i volent fer-me  la setciències amb la Rocio, una companya del Perú, li vaig etzibar l’elevat nombre de ruïnes que es troben al seu país. Ella, amb molta raó, em va dir que la ruïna la tenia al nostre, per haver acceptat una hipoteca a què no podia fer front i haver-se  trobat al carrer amb tres marrecs i la butxaca buida.

Hi ha gent que ho ha perdut tot mentre un selecte grup de persones esdevenien més i més riques. Convé no fer cabal d’aquestes dades i tornar a la faena. Els turistes no tenen cap culpa

Amb una mica de sort no arribarem a res

Gilberta Swann, al natural

La Paqui se n’ha vingut amunt perquè està festejant d’amagat amb el jardiner i no vol donar explicacions. No és que ho negue, és que no ho comenta, com si acabar tenint relacions personals amb altres membres de la plantilla fos un crim. És una xica molt lluïda, amb cos d’atleta i un cor que no li cap en la pitrera. Sempre havia pixat molt alt. Era de les que a cada moment comprava un pis i en venia un altre, fins que es va quedar sense cap, desnonada i endeutada. Això sí, és molt treballadora. Darrerament, la trobàvem trista perquè havia trencat amb una relació de tres anys i de tant en tant li queien unes llàgrimes que li rodolaven per les eixutes galtes com si fossen còdols, bo i xiuxiuejant que no tornaria a fer l’amor mai més. La vida, però, se li ha capgirat favorablement i ara té tot el que, segons ella deia, hom pot desitjar, des del punt de vista sentimental.Com està tan feliç, se li oblida saludar a les companyes, quan li ve de gust no ens parla i, de vegades, quan fem un comentari, en comptes de somriure o seguir la broma, posa un rictus de menyspreu i torna a ésser aquella Paqui superba que comprava i venia pisos a cada moment. Quan creu que ningú la veu, s’absenta uns minuts dels passadissos i baixa a la cantina a fer-se un cafenet amb l’enamorat. Tot bé. Li seguim el rotllo. La meua pregunta és:¿Jugaria al mateix joc si fos un home ric o un personatge popular? Tenim l’exemple d’un altra companya que es va gitar un parell de cops amb el fill d’una folklòrica i que va anar corrents a un programa de la tele a contar-ho per un grapat d’euros. Tinc mania que la si la Paqui hagués enxampat un Carlos Lozano, sense anar més lluny, a hores d’ara ens el passaria pels nassos a cada moment, hauria creat un grup de whatsApp per parlar-ne i la tindríem a tot hora al facebook fent ganyotes i pujant selfies. Però és el jardiner, i això li deu de recordar que en esta vida, amb una miqueta de sort, no arribem a res.

Animals europeus

 

Gilberta Swann

Una companya nostra, la Meritxell, ha tingut una experiència esgarrifosa amb el seu gosset, que té la desgràcia d’ésser de rasa pitbull, molt goluda per als traficants d’animals. Resulta ser que la xica és molt hàbil en reparar vehicles de dues rodes i té a casa una mena de taller d’aficionats molt popular. Algú que havia estat a casa seua, d’una nacionalitat que no diré per no abrandar la xenofòbia, li va posar l’ull a la mascota i quan va poder va entrar a ca la Meritxell i se’l va endur cap Almeria, que sembla ser una mena de punt de reunió de les màfies traficants de gossos per a espectacles de lluita. Horrorós! Ella no parava de plorar i gemegar. No trobàvem la manera de conhortar-la fins que un marmitó, apiadant-se de la pobra Meritxell, li va explicar on estava, perquè els captors eren uns coneguts seus. Tan bon punt ho va saber, la nostra companya va llevar-se d’una revolada l’uniforme i va fer cap a Almeria amb un parell de collons. El va trobat en bon estat, però espaordit, com si li haguessen esbatussat. No sé com pot haver persones que tracten d’eixa manera els animals. A Europa som encara pitjor amb l’espècie humana. A Suïssa es confisquen els diners o els béns dels refugiats sota el pretext de fer-los pagar les despeses. A Dinamarca,segons la ministra d’Immigració Inger Støjberg, per tal de no fer atractiva l’estada al país,  s’han establert controls fronterers i s’han confiscat els béns dels sol·licitants d’asil, bo i preparant una llei per endurir el dret a l’asil. Noruega ha anunciat que allargarà fins a mitjans de febrer els controls fronterers. A Hongria, per la seua banda, l’executiu de Viktor Orbán posa els sol·licitants d’asil davant la justícia. Ja n’hi ha 97 casos d'immigrants condemnats amb l’expulsió per traspassar la tanca fronterera. En altres parts d’Europa s’aprofita el que ha passat la nit de Cap d’Any a Colònia per aturar l’acolliment de musulmans. La integració és un repte a gran escala.

Polls i puces

¿És cert que els polls no van als cabells tenyits? Hem quedaria molt més tranquil·la perquè són molts els joves que duen els cabells com el diputat canari Alberto Rodríguez i no és plan que, bo i agençant els llits, s’enganxassen eixos infames insectes àpters als meus cabells. La probabilitat és escassa, perquè me’ls pinte sovint, però, en veure tan espantada la vicepresidenta de la cambra baixa, que és una dona tan sabuda i tan versada en noves tecnologies, em venen les esgarrifances ¿Serà que la seua és color natural? Gràcies al nadó de Carolina Bescansa he sabut que Carolina Bescansa és la que fa tres en la jerarquia de Podemos i fins i tot m’he aprés el seu nom, malgrat haver-la vist sovint als programes de la sexta. És gris. Fins ara, només coneixia el nom del cap de llista per Madrid i la tendra faç de l’Iñigo Errejón, a banda de Monedero, que és de qui més continuen parlant-ne els diaris de dretes. Diu l’Ada Colau que està a favor de la maternitat amb aferrament i que l’exemple d’anar a fer feina amb el fill posa de relleu les dificultats per viure una maternitat d’aquest tipus. Nosaltres, les cambreres de pisos, ja tenim prou amb arrossegar carros i carretes des de la bugaderia fins als estatges, encara que dur el fill al coll, embolicat en un farcell, bo i collint el panís, és una tasca que encara fan moltes dones arreu el món. Però, tindre una guarderia a càrrec de l’erari públic a prop de la feina no estaria malament. Trobe que eixa és una de les revolucions pendents al nostre país.

Notícies de la nit de Cap d'Any

Aquest Cap d’Any he hagut d’alçar-me d’hora per ajudar a agranar les deixalles de la revetlla. El terra s’embruta molt amb confetis y gots de plàstic. Els pegats de les taques de licor no es dissolen fàcilment . Com encara fa calor, les formigues arriben en fileres que travessen les parets. Són les últimes convidades. Anem una miqueta desbordades, com en qualsevol feina, en tan assenyalada nit. A França, ves per on, s’ho passen calant foc als cotxes. Enguany només se n’han cremat 804, front als més de 900 de fa un any i el miler de fa dos. Amb el país en estat d’emergència i 100.000 agents al carrer, vigilant que ningú decidisca festejar l’aniversari de l’atemptat de Charlie Hebdo per compte seu, van uns nanos i peguen foc a vora 800 cotxes. Com si res. No m’ho explique, xica. He llegit que a la diada nacional francesa es van cremar 723, es a dir, un 23 per cent menys que a 2014 i que el ministre de l’interior francès estava, per aqueixa causa, ben content. La campanya incendiària de Cap d’Any ha deixat les autoritats franceses satisfetes, fins al punt de felicitar-se pel treball desenvolupat per les forces de seguretat. Enhorabona!

¿Penseu que són moltes les dones que cremen cotxes la nit de Cap d’Any a França? Em fa l’efecte que han de ser més aviat hòmens ben collonuts, actuant en grups, ebris i engrescats, tot just com els paios que van abusar d’ almenys 200 dones a la ciutat de Colònia i altres ciutats alemanyes la nit de Cap d’Any sense que la policia s’atrevira a fer molt per evitar-ho. La policia de Colònia sembla ser que anava curta de personal i estava absolutament desbordada, de manera que no podia fer front a les munions d’homes fortament ebris que van exposar a la vergonya pública un nombre de dones encara no definit. Els assalts van ser sistemàtics. Donar publicitat a aquests fets és necessari, però sense una ferma voluntat d’acabar amb aquesta manera de celebrar l’arribada del nou any, el coneixement públic dels fets pot ser contraproduent. Podria ser que l’any que ve el ministre de l’interior alemany ens reconfortara amb la notícia que ‘només’ 180 dones haurien segut assetjades sexualment, tot just com fa Manuel Valls amb la xifra de cotxes cremats, any rere any. Cotxes i dones, dos argument ben masculins per fer veure l’odi: Brandar foc les propietats privades i encauar la frustració sexual agredint les dones. No podem consentir-ho.

Les minves de gener: tradicions nadalenques

Vull aprofitar l’avinentesa de l’Epifania i l’escàndol de les cavalcades de reis d’enguany  per vindicar la bondat dels canvis. Alguns estan més empipats que una mona. Això d’haver suprimit els camells i les oques no els ha agradat gens. No cal esmentar que la presència de dones en papers tradicionalment reservats a hòmens que s’empastifaven la cara de tarquim els ha acabat de traure de polleguera. València, per no anar-nos-en massa lluny, ha recuperat enguany la Cavalcada de la Infància, es a dir, la desfilada dels Reis d'Orient que ja se celebrava al nostre Cap i Casal durant els anys de la República i que no tenia lloc des de l'any 1937. Ara, l'Ajuntament de València ha tornat a celebrar-la amb l’ajut de la Societat Coral El Micalet.
La marxa va recórrer els carrers de València passat diumenge i les "magues de gener", en honor a la llibertat, la igualtat i la fraternitat, van desfilar en companyia de diversos elements de la cultura popular valenciana. Les magues també han arribat a Madrid, de la mà de Carmena. Ha estat molt comentat ¿I qui ho paga? Nosaltres, per exemple. Les de sempre. Les treballadores. Ja havíem mamprès a llevar els ornaments de Nadal la vespra de reixos (com diuen al meu poble) i heus ací que alguns clients  s’han sentit anguniats i esberlats enmig del cor per aital atreviment. Que si no respectem les tradicions, que si naps, que si cols. No m’imagine com els hauria caigut la Cavalcada de la Infància. Hem hagut de tornar a posar l’arbre de Nadal, com si no tinguéssem prou d’haver-ne gaudit des de l’endemà de Halloween. El nostre és encara de plàstic, fill d’un temps en què era una llàstima fer servir arbres de debò per allò de l’escalfament global i la desforestació. Fins i tot, era normal veure petits avets intentant sobreviure baix el sol atuïdor de la Mediterrània d’ací i d’allà. No crec que el nostre clima permitisca eixa mena d’arbrat ni pujant a la Font Roja per tal de plantar-los. Però la tendresa té camins que la raó no entén. L’absència de caguerades al llarg del recorregut de les cavalcades esdevenidores serà tema d’alguna composició poètica. El propers Jocs Florals en seran testimoni.