Un diari de Madrid fa pública una més que possible coalició post electoral

M’agradaria tindre un poder amb què netejar les habitacions amb la ment. Això seria increïble. Podria fer-ho fins i tot des de casa. No caldria ni pertànyer a l’empresa. Ho faria de bon rotllo, només per ajudar  les nombroses companyes que han de endreçar més de vint cambres en unes poques hores, les pobres. Crec que es diu telecinesi, ves a saber. Tinc entès que en molts oficis estan fent servir aquest súper poder per tal de treballar des de casa. Ho diu ben clar el titular de l’entrevista que La Razón fa a Josep Duran i Lleida : ‘Si al PP li falten 30 o 40 diputats, Unió està disposada per a un govern de coalició’. Això sí és una oferta que ningú podria rebutjar. Trenta o quaranta diputats de no-res. Amb aquesta declaració la situació política espanyola aclareix l’embolic. No sé com  la borsa no està eufòrica i la prima de risc al mínim anual. No m’ho explique, xica. És clar que Duran i Lleida espera fer coalició amb el govern eixit de les properes eleccions generals des de casa, una legítima aspiració, perquè en seu parlamentària no ho podrà fer, de confirmar-se les enquestes. Ja m’agradaria que un home tan assenyat com el senyor Duran haguera sigut capaç de denunciar les coses que passaven dins la coalició amb què es presentava a les eleccions fins no fa molt. Aspirar a moure coses a distància, però, no equival a poder llegir la ment de qui tenim al costat. Trenta o quaranta diputats. Qui té fam, somia rotllos.

El País, La Razón i la guerra

Estic seguint amb interès els debats periodístics, per no dir ideològics, al voltant de la guerra. Si per El País fora, aniríem totes vestides de caqui pels corredors de l’hotel per agençar les cambres i duent el palmell a les temples en veure la governanta. La Razón es queixa de les manifestacions contràries a la guerra i les titlla “d’ intent de ressuscitar l'enfrontament partidista del no a la guerra per part de l'extrema esquerra espanyola, el pacifisme de la qual beu de les mateixes fonts ideològiques dels moviments comunistes occidentals de la Guerra Freda, quan el concepte de pau depenia  del costat del mur de Berlín on es tingueren les simpaties”. La guerra liberal que demana la intervenció de l’estat en aquesta mena d’assumptes bèl·lics l’hi nega quan es tracta d’una iniciativa privada, com Abengoa. Ho diu Juan Ramón Rallo a la segona plana de La Razón “El capitalisme és un sistema econòmic en què qui ha invertit acertadament obté grans guanys i qui ha invertit malament recull notables pèrdues”. Convé recordar que el govern va suprimir a corre-cuita les primes a les renovables l’any 2013, quan les empreses esperaven obtindre encara 200.000 euros al llarg de la vida útil de les plantes d’energia. Diversos inversos internacionals van, llavors, denunciar Espanya pel sobtat canvi de legislació i l’arbitrarietat amb què es van prendre aquelles noves mesures de caire liberal. Des del meu punt de vista, tancar les plantes i haver de fer front a les sentències condemnatòries dels tribunals internacionals seria el pitjor escenari possible. Tornem a la guerra. Estem en precampanya i sembla ser que el partits que rebutgen respostes bel·licistes contra els atemptats a París, malgrat el que diu La Razón, no acaben de mullar-se del tot. Pablo Iglesias i Alberto Garzón no hi han assistit, adduint raons d’agenda. Colau sí, es clar. Ella és un exemple de coherència.

Divendres Negre

Ara que estan passant coses que s’assemblen tant a les que van passar fa cent anys és hora que isca el meu nom a la palestra: em diuen Gilberta  Swann i sóc cambrera de pisos. Qualsevol ressemblança amb el personatge de Proust és pura crueltat: jo he de treballar i no em queda gaire temps per tirar aquesta columna endavant amb un mínim de dignitat. Ho he d’intentar, però.

L’encete un dia després del Black Friday amb un armari ple de peces de roba sense estrenar i la targeta de crèdit eixuta. Diuen que els botiguers estan contents. En realitat, de vestits i faldilles estic ben servida, perquè l’hotel no és capaç de reciclar totes les peces que els hostes deixen darrere voluntàriament. Els equipatges de mà són més aviat petits i els forasters s’estimen més carregar-los de paquets de tabac que no de roba. Encara que estiga tota nova. Diuen que el retard en l’arribada del fred ha impactat amb força en les vendes de les botigues. Jo estic encantada. Fins no fa molt anava encara amb la roba d’estiu fent veure cuixa. Tots tenim un avantatge comparatiu.

Compre el menjar sempre al mateix establiment. Precisament ahir, divendres negre, hi havia les caixes del Gran Recapte del Banc dels Aliments. Vaig contribuir amb pots de fideus orientals instantanis  - dels que només hi cal afegir aigua bullent - , una llanda de mandonguilles i una de llentilles. La nostra societat té contrastos inexplicables.

I tot això amb uns preus al consum en negatiu, malgrat la pujada de la llum, i trobar-se a les portes de la fallida més gran de la història a Espanya,  la de l’empresa d’energies renovables Abengoa. Tinc la dèria que si Mariano la nacionalitzara guanyaria les eleccions del 20D.

Ja en parlarem