Sorpasso en orris

Gilberta, analista política

Els espanyols han votat amb la por de les conseqüències del Brèxit . El terratrèmol que va sacsejar la borsa mundial s’ha traslladat a la fruiteria d’Andorra, fent pujar el preu de l’aigua, malgrat la fallida de l’empresa Eden a causa de la contaminació per femta, i fent abaixar el preu de les fruites i verdures que fins fa dos dies tenien una previsió de compra molt superior. Un barco carregat d’albergínies ha hagut de girar per on venia i descarregar en alta mar, perquè la verdura s’ha fet malbé. La por  s’ escampat  per tota la geografia espanyola i el Partit Popular n’ha resultat el beneficiari  del pànic ciutadà que el desgovern puga empitjorar les previsions de creixement i la creació dels llocs de treball la precarietat dels quals critiquen.

Als indecisos, que recordem, a l’ inici de campanya representaven més d’un 20%, els ha bastat que l’ esdevenidor pareguera,  de sobte, un túnel sense eixida per a capgirar les enquestes i fer de Rajoy un nou heroi del seny i la moderació.

La desfeta de l’esquerra és esborronadora. La coalició de Pablo Iglesias i Alberto Garzón salva els mobles, encara que pensava fer-se una casa nova i tot, mentre que Pedro Sànchez, malgrat haver perdut alguns diputats, sempre pot retreure a Susana Diaz que ella tampoc ha guanyat res, ans bé, s’ha deixat algun escó pel camí i que de desembarcar a Madrid i traure comptes millor pot anar oblidant-se, perquè no paga la pena rendir-los a una perdedora.

No tot està com estava. Rajoy ha guanyat i és a ell a qui pertoca formar govern. Ja sabeu el que ve ara: retallades i pujades d’impostos.

El Brèxit i la teoria de les capes de la ceba

¿I si els que han triat anar-se’n tingueren raó? Nosaltres, els europeus, volem encara formar una unió on cadascú haja cedit una part de la sobirania per tal de crear un ens superior, una mena de súper estat, amb govern, moneda i lleis comunes, però, ¿és tan dolent que una part de la ciutadania europea no ho desitge? ¿Per què és tan dramàtic això?

Sabem, o sospitem almenys, que la classe obrera britànica s’ha vist trasbalsada per l’arribada de ciutadans dels països de l’est (polonesos, búlgars i romanesos, majorment) i que això no els fa gràcia perquè minva l’oferta del jocs de treball i pressiona els salaris a la baixa. Per tot arreu, llevat d’aquelles àrees geogràfiques on no falta el treball, els anglesos han votat majoritàriament en contra  que les coses continuen com fins ara. No se’ls preguntava això, però ells han contestat que Anglaterra és per als anglesos i que, a tot estirar, si han de conviure amb estrangers, no serà mai més possible que aquestos tinguen els mateixos drets que els locals.

El cas de Londres és paradigmàtic. Una ciutat que ofereix oportunitats de treball només a canvi de no viure bé, de compartir cases, de pagar títols de transport caríssims i de fer possible que els humils propietaris de les cases llogades puguen dur una viure a cor que vols a Espanya, sense anar més lluny, amb un tenor de vida més modest, però sense treballar, amb els serveis mèdics gratuïts i una vida molt més tranquil·la que a la metròpoli. Els treballadors que van a Londres es creen una il·lusió de vida intensa perquè la ciutat té molta vida social, però, generalment, d’ eixa esponerosa llibertat de canviar de feina quan a ú li rote no poden gaudir-ne les famílies angleses, precisament pel preu de l’habitatge. Han de conformar-se a habitar zones menys atractives des del punt de vista de la feina, però més econòmiques. Que vinguen de fora a llevar-los les cases que destina l’ajuda social no els fa gens de gràcia.

No fa molt, era normal veure parelletes d’anglesos quasi adolescents que ja tenien família i que venien de vacances a l’hotel, però avui en dia, és més normal veure totes eixes colles de brètols fadrins que vénen a beure i alguna coseta més com si el món fóra a acabar-se l’endemà. Per alguna raó les ajudes a les famílies no són ja prou atractives per a formar casar-se i tindre fills abans de complir-ne trenta. Això és una novetat.

La gent gran això no ho accepta. Pensen que tots haurien de tindre l’ocasió de crear la seua pròpia llar, amb dona i marrecs, sense que cap família polonesa vinguera a treure’ls les subvencions i les cases de l’estat (o el housing benefit).

Els britànics han dit prou, però, contra la voluntat d’irlandesos i escocesos; aquí tenim altra pel·lícula de suspens de les que no albirarem el final mentre no quede clar com i quan triguen en anar-se’n definitivament de les institucions europees.

Com que la UE sembla una mena de ceba amb moltes capes, i dona la impressió d’anar a inventar-se moltes més, la meua predicció és que les institucions europees crearan una solució ad hoc que parega que ho canvia tot   sense que res canvie de debò i això, benvolgut e improbable seguidor del blog de Gilberta Swann, és mullar-se de veres. Una nova capa de ceba ens llevarà els plors.