Des de fa uns dies
tenim una governanta molt moderna, que ha accedit al càrrec mitjançant un
procés de promoció interna i que a diferència de l’anterior, feliçment jubilada,
ha estudiat turisme, parla anglès i té unes habilitats ofimàtiques prou
desenvolupades. Amb un to amable, s’ha dedicat des de primera hora a fer-nos
entrevistes per tal de polsar els anhels de la plantilla de cambreres.
Assegudes com a les entrevistes d’Ana Pastor, amb una tauleta pel mig on ens
havien servit te amb galetes en safata de plàstic, la nova governanta s’interessava
pel meu futur. Em va preguntar si tenia ‘mobilitat geogràfica’. Per la
mobilitat funcional no calia preguntar, perquè està prou demostrat que allà on
ens demanen anar hi anem sense remugar. Com sóc una dona molt valenta, li vaig
explicar que, encara que no entrava en els meus plans, canviar de població era
una cosa que no rebutjaria completament. Em va felicitar, emocionada, i va
afegir ‘que no entenia eixa classe de
persones que romanen al mateix centre de treball, a la mateixa població, tota
la vida’. Era tant con dir-me que no entenia com hi ha persones que volen
tindre família,casar-se, comprar un
habitatge, dur els fills a la mateixa escola, donar-los un ambient estable on
puguen tindre uns amics i unes relacions duradores, veure’ls anar a la
universitat i haver-los de llançar de casa perquè es busquen la vida, quan ja
ben grans abusen dels pares. La governanta no entén que puguen haver persones
que es dediquen a netejar sempre les mateixes instal·lacions. Com si anar de rodamóns,
llogant pisos ací i allà, buscar col·legi als marrecs i adaptar-se a la duresa
de nous matalassos fos l’hòstia. La governanta és, sens dubte, una xica molt
eixerida que s’estima més el dubtós urc de triomfar dins el món empresarial que
tenir una xarxa estable de relacions socials. Ja se sap que les dones conciliem
la vida professional amb la personal a còpia de treballar tot el dia i que els homes no sempre ens fan costat amb les tasques domèstiques, però les persones
que encara creiem a la família hauríem de tenir la possibilitat d’ésser
promocionades sense renunciar al nostre estil de vida.
dimecres, 20 de gener del 2016
dimarts, 19 de gener del 2016
A la recerca dels 62
¿Heu sentit?
Segons Oxfam Intermón, 62 persones concentren tanta riquesa com la meitat més
pobra del planeta, tot i la reducció de la pobresa extrema. La Paqui, ara que
no pot sentir-me, és de les que trauria el Stradivarius del rebost si en
trobara un d’eixos 62, encara que no siga gens probable trobar-se’l pels
topants. La meitat més desfavorida del planeta són al voltant de 3.600 milions
de persones ¿En formem part d’eixa massa algú de nosaltres? El que segurament
podríem trobar a Davos és alguna de les persones del selecte estol de 62. És
molt possible que eixa patuleia sàpiga quanta desigualtat pot suportar el
nostre sistema sense trencar-se.
Segons la vident
búlgara que va endevinar els atemptats de les torres bessones, el comunisme
tornarà a Europa a les acaballes del nostre segle. Del món, el comunisme no se
n’ha anat mai, vist el que passa a la Xina, governada per un partit comunista
amb qui ningú vol ficar-se. Això em recorda el dia que, bo i volent fer-me la setciències amb la Rocio, una companya del
Perú, li vaig etzibar l’elevat nombre de ruïnes que es troben al seu país.
Ella, amb molta raó, em va dir que la ruïna la tenia al nostre, per haver
acceptat una hipoteca a què no podia fer front i haver-se trobat al carrer amb tres marrecs i la butxaca
buida.
Hi ha gent que ho
ha perdut tot mentre un selecte grup de persones esdevenien més i més riques.
Convé no fer cabal d’aquestes dades i tornar a la faena. Els turistes no tenen
cap culpa
diumenge, 17 de gener del 2016
Amb una mica de sort no arribarem a res
Gilberta Swann, al natural |
La Paqui se n’ha vingut
amunt perquè està festejant d’amagat amb el jardiner i no vol donar explicacions.
No és que ho negue, és que no ho comenta, com si acabar tenint relacions
personals amb altres membres de la plantilla fos un crim. És una xica molt
lluïda, amb cos d’atleta i un cor que no li cap en la pitrera. Sempre havia
pixat molt alt. Era de les que a cada moment comprava un pis i en venia un
altre, fins que es va quedar sense cap, desnonada i endeutada. Això sí, és molt
treballadora. Darrerament, la trobàvem trista perquè havia trencat amb una
relació de tres anys i de tant en tant li queien unes llàgrimes que li rodolaven
per les eixutes galtes com si fossen còdols, bo i xiuxiuejant que no tornaria a
fer l’amor mai més. La vida, però, se li ha capgirat favorablement i ara té tot
el que, segons ella deia, hom pot desitjar, des del punt de vista sentimental.Com
està tan feliç, se li oblida saludar a les companyes, quan li ve de gust no ens
parla i, de vegades, quan fem un comentari, en comptes de somriure o seguir la
broma, posa un rictus de menyspreu i torna a ésser aquella Paqui superba que
comprava i venia pisos a cada moment. Quan creu que ningú la veu, s’absenta uns
minuts dels passadissos i baixa a la cantina a fer-se un cafenet amb l’enamorat.
Tot bé. Li seguim el rotllo. La meua pregunta és:¿Jugaria al mateix joc si fos
un home ric o un personatge popular? Tenim l’exemple d’un altra companya que es
va gitar un parell de cops amb el fill d’una folklòrica i que va anar corrents
a un programa de la tele a contar-ho per un grapat d’euros. Tinc mania que la
si la Paqui hagués enxampat un Carlos Lozano, sense anar més lluny, a hores d’ara
ens el passaria pels nassos a cada moment, hauria creat un grup de whatsApp per
parlar-ne i la tindríem a tot hora al facebook fent ganyotes i pujant selfies.
Però és el jardiner, i això li deu de recordar que en esta vida, amb una
miqueta de sort, no arribem a res.
dissabte, 16 de gener del 2016
Animals europeus
Una companya
nostra, la Meritxell, ha tingut una experiència esgarrifosa amb el seu gosset,
que té la desgràcia d’ésser de rasa pitbull, molt goluda per als traficants d’animals.
Resulta ser que la xica és molt hàbil en reparar vehicles de dues rodes i té a
casa una mena de taller d’aficionats molt popular. Algú que havia estat a casa
seua, d’una nacionalitat que no diré per no abrandar la xenofòbia, li va posar
l’ull a la mascota i quan va poder va entrar a ca la Meritxell i se’l va endur
cap Almeria, que sembla ser una mena de punt de reunió de les màfies traficants
de gossos per a espectacles de lluita. Horrorós! Ella no parava de plorar i
gemegar. No trobàvem la manera de conhortar-la fins que un marmitó, apiadant-se
de la pobra Meritxell, li va explicar on estava, perquè els captors eren uns coneguts
seus. Tan bon punt ho va saber, la nostra companya va llevar-se d’una revolada
l’uniforme i va fer cap a Almeria amb un parell de collons. El va trobat en bon
estat, però espaordit, com si li haguessen esbatussat. No sé com pot haver
persones que tracten d’eixa manera els animals. A Europa som encara pitjor amb
l’espècie humana. A Suïssa es confisquen els diners o els béns dels refugiats
sota el pretext de fer-los pagar les despeses. A Dinamarca,segons la ministra d’Immigració
Inger Støjberg, per tal de no fer atractiva l’estada al país, s’han establert controls fronterers i s’han
confiscat els béns dels sol·licitants d’asil, bo i preparant una llei per
endurir el dret a l’asil. Noruega ha anunciat que allargarà fins a mitjans de
febrer els controls fronterers. A Hongria, per la seua banda, l’executiu de
Viktor Orbán posa els sol·licitants d’asil davant la justícia. Ja n’hi ha 97
casos d'immigrants condemnats amb l’expulsió per traspassar la tanca
fronterera. En altres parts d’Europa s’aprofita el que ha passat la nit de Cap d’Any
a Colònia per aturar l’acolliment de musulmans. La integració és un repte a
gran escala.
divendres, 15 de gener del 2016
Polls i puces
¿És cert que els
polls no van als cabells tenyits? Hem quedaria molt més tranquil·la perquè són
molts els joves que duen els cabells com el diputat canari Alberto Rodríguez i
no és plan que, bo i agençant els llits, s’enganxassen eixos infames insectes
àpters als meus cabells. La probabilitat és escassa, perquè me’ls pinte sovint,
però, en veure tan espantada la vicepresidenta de la cambra baixa, que és una
dona tan sabuda i tan versada en noves tecnologies, em venen les esgarrifances
¿Serà que la seua és color natural? Gràcies al nadó de Carolina Bescansa he
sabut que Carolina Bescansa és la que fa tres en la jerarquia de Podemos i fins
i tot m’he aprés el seu nom, malgrat haver-la vist sovint als programes de la
sexta. És gris. Fins ara, només coneixia el nom del cap de llista per Madrid i la
tendra faç de l’Iñigo Errejón, a banda de Monedero, que és de qui més continuen
parlant-ne els diaris de dretes. Diu l’Ada Colau que està a favor de la
maternitat amb aferrament i que l’exemple d’anar a fer feina amb el fill posa
de relleu les dificultats per viure una maternitat d’aquest tipus. Nosaltres,
les cambreres de pisos, ja tenim prou amb arrossegar carros i carretes des de
la bugaderia fins als estatges, encara que dur el fill al coll, embolicat en un
farcell, bo i collint el panís, és una tasca que encara fan moltes dones arreu
el món. Però, tindre una guarderia a càrrec de l’erari públic a prop de la
feina no estaria malament. Trobe que eixa és una de les revolucions pendents al
nostre país.
dissabte, 9 de gener del 2016
Notícies de la nit de Cap d'Any
Aquest Cap d’Any he hagut d’alçar-me d’hora per ajudar a
agranar les deixalles de la revetlla. El terra s’embruta molt amb confetis y
gots de plàstic. Els pegats de les taques de licor no es dissolen fàcilment .
Com encara fa calor, les formigues arriben en fileres que travessen les parets.
Són les últimes convidades. Anem una miqueta desbordades, com en qualsevol
feina, en tan assenyalada nit. A França, ves per on, s’ho passen calant foc als
cotxes. Enguany només se n’han cremat 804, front als més de 900 de fa un any i
el miler de fa dos. Amb el país en estat d’emergència i 100.000 agents al
carrer, vigilant que ningú decidisca festejar l’aniversari de l’atemptat de Charlie
Hebdo per compte seu, van uns nanos i peguen foc a vora 800 cotxes. Com si res.
No m’ho explique, xica. He llegit que a la diada nacional francesa es van
cremar 723, es a dir, un 23 per cent menys que a 2014 i que el ministre de l’interior
francès estava, per aqueixa causa, ben content. La campanya incendiària de Cap
d’Any ha deixat les autoritats franceses satisfetes, fins al punt de
felicitar-se pel treball desenvolupat per les forces de seguretat. Enhorabona!
¿Penseu que són moltes les dones que cremen cotxes la nit
de Cap d’Any a França? Em fa l’efecte que han de ser més aviat hòmens ben
collonuts, actuant en grups, ebris i engrescats, tot just com els paios que van
abusar d’ almenys 200 dones a la ciutat de Colònia i altres ciutats alemanyes
la nit de Cap d’Any sense que la policia s’atrevira a fer molt per evitar-ho.
La policia de Colònia sembla ser que anava curta de personal i estava absolutament
desbordada, de manera que no podia fer front a les munions d’homes fortament
ebris que van exposar a la vergonya pública un nombre de dones encara no
definit. Els assalts van ser sistemàtics. Donar publicitat a aquests fets és
necessari, però sense una ferma voluntat d’acabar amb aquesta manera de
celebrar l’arribada del nou any, el coneixement públic dels fets pot ser
contraproduent. Podria ser que l’any que ve el ministre de l’interior alemany ens
reconfortara amb la notícia que ‘només’ 180 dones haurien segut assetjades
sexualment, tot just com fa Manuel Valls amb la xifra de cotxes cremats, any
rere any. Cotxes i dones, dos argument ben masculins per fer veure l’odi: Brandar
foc les propietats privades i encauar la frustració sexual agredint les dones.
No podem consentir-ho.
dimecres, 6 de gener del 2016
Les minves de gener: tradicions nadalenques
Vull aprofitar l’avinentesa de l’Epifania i l’escàndol de
les cavalcades de reis d’enguany per
vindicar la bondat dels canvis. Alguns estan més empipats que una mona. Això d’haver
suprimit els camells i les oques no els ha agradat gens. No cal esmentar que la
presència de dones en papers tradicionalment reservats a hòmens que s’empastifaven
la cara de tarquim els ha acabat de traure de polleguera. València, per no anar-nos-en massa lluny, ha recuperat enguany la
Cavalcada de la Infància, es a dir, la
desfilada dels Reis d'Orient que ja se celebrava al nostre Cap i Casal durant
els anys de la República i que no tenia lloc des de l'any 1937. Ara,
l'Ajuntament de València ha tornat a celebrar-la amb l’ajut de la Societat Coral El Micalet.
La marxa va recórrer els carrers de València passat diumenge i les "magues de gener", en honor a la llibertat, la igualtat i la fraternitat, van desfilar en companyia de diversos elements de la cultura popular valenciana. Les magues també han arribat a Madrid, de la mà de Carmena. Ha estat molt comentat ¿I qui ho paga? Nosaltres, per exemple. Les de sempre. Les treballadores. Ja havíem mamprès a llevar els ornaments de Nadal la vespra de reixos (com diuen al meu poble) i heus ací que alguns clients s’han sentit anguniats i esberlats enmig del cor per aital atreviment. Que si no respectem les tradicions, que si naps, que si cols. No m’imagine com els hauria caigut la Cavalcada de la Infància. Hem hagut de tornar a posar l’arbre de Nadal, com si no tinguéssem prou d’haver-ne gaudit des de l’endemà de Halloween. El nostre és encara de plàstic, fill d’un temps en què era una llàstima fer servir arbres de debò per allò de l’escalfament global i la desforestació. Fins i tot, era normal veure petits avets intentant sobreviure baix el sol atuïdor de la Mediterrània d’ací i d’allà. No crec que el nostre clima permitisca eixa mena d’arbrat ni pujant a la Font Roja per tal de plantar-los. Però la tendresa té camins que la raó no entén. L’absència de caguerades al llarg del recorregut de les cavalcades esdevenidores serà tema d’alguna composició poètica. El propers Jocs Florals en seran testimoni.
La marxa va recórrer els carrers de València passat diumenge i les "magues de gener", en honor a la llibertat, la igualtat i la fraternitat, van desfilar en companyia de diversos elements de la cultura popular valenciana. Les magues també han arribat a Madrid, de la mà de Carmena. Ha estat molt comentat ¿I qui ho paga? Nosaltres, per exemple. Les de sempre. Les treballadores. Ja havíem mamprès a llevar els ornaments de Nadal la vespra de reixos (com diuen al meu poble) i heus ací que alguns clients s’han sentit anguniats i esberlats enmig del cor per aital atreviment. Que si no respectem les tradicions, que si naps, que si cols. No m’imagine com els hauria caigut la Cavalcada de la Infància. Hem hagut de tornar a posar l’arbre de Nadal, com si no tinguéssem prou d’haver-ne gaudit des de l’endemà de Halloween. El nostre és encara de plàstic, fill d’un temps en què era una llàstima fer servir arbres de debò per allò de l’escalfament global i la desforestació. Fins i tot, era normal veure petits avets intentant sobreviure baix el sol atuïdor de la Mediterrània d’ací i d’allà. No crec que el nostre clima permitisca eixa mena d’arbrat ni pujant a la Font Roja per tal de plantar-los. Però la tendresa té camins que la raó no entén. L’absència de caguerades al llarg del recorregut de les cavalcades esdevenidores serà tema d’alguna composició poètica. El propers Jocs Florals en seran testimoni.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)